L’activitat agrícola-ramadera és una àrea productiva més a la finca Son Lladó. L’objectiu és donar visibilitat a una sèrie de recursos i mètodes tradicionals de gestió, mitjançant l’activitat turística que també es desenvolupa en la finca. Aquests recursos es posen en valor de forma natural, el que permet que el visitant s’integri amb ells i els conegui de primera mà, sabent que aquells recursos sempre estan allà, independentment de que hi hagi turistes o no. Es tracta de fugir del concepte clàssic de “musealització” de moltes granges escoles i agroturismes o hotels rurals, donant a conèixer l’essència del món rural mallorquí i campaner mitjançant experiències autèntiques i no empaquetades.
Aquest projecte d’Ecomuseu Etnogràfic del Patrimoni Rural no podia deixar de reparar en aquesta circumstància, donant visibilitat al conjunt de races ramaderes autòctones que formen part de Son Lladó. Per xerrar de gestió sostenible en un territori, procurant un equilibri en el consum de recursos, és imprescindible tenir present les races autòctones, espècies fetes per i pel territori a on s’assenten. Gestionen, aprofiten i retornen en una perfecta sintonia els recursos del que es proveeixen. Una simfonia orquestrada en molts casos al llarg dels segles, que s’enfronta als patrons moderns de productivitat, on la rendibilitat econòmica a través d’una necessitat bàsica de l’ésser humà, la de la producció agroalimentària, ha estat l’únic guió.
Campos ha estat un exemple de tot això. La florent indústria ramadera al voltant de les innumerables vaqueries que va haver dins el municipi es va desenvolupar amb la vaca frisona com a estendard, la “famosa” vaca de pell blanca i negra originària d’Holanda. La frisona és coneguda per ser una de les millors races productores de llet, però també és una gran consumidora de recursos, especialment hídrics. Tot el contrari que la vaca mallorquina, de capa color castany que varia del rosat fins a quasi el negre. És més rústica, forta, bona reproductora i amb un gran instint maternal. Està adaptada a l’alimentació disponible a l’illa, encara que és molt menys productora de llet i de menor planta, ja que el pes de les femelles adultes oscil·la entre els 300 i els 350 quilos. Tot i tenir una presència mil·lenària a l’illa (segons restes trobats en els talaiots, seria superior als dos mil anys), la cabanya la conformen un número molt reduït d’animals, sempre en perill d’extinció. De fet, la seva presència s’ha salvat gràcies al seu ús en el control de la vegetació en zones marginals de les muntanyes i de l’Albufera.
La vaca mallorquina tampoc és un referent estàndard per a la producció de carn, encara que la cria i engreixament mitjançant pasturatge tradicional en el seu medi rural aconsegueix bons resultats. En tot cas, és una raça única si es valoren com a plusos les aportacions mediambientals i de conservació i la transferència de tot aquell saber fer i equilibri en la gestió d’un territori. Amb tot això, es poden obtenir productes agroalimentaris com a símbols identitaris d’un lloc, en aquest cas de Mallorca, així com de tots els seus habitants. En aquest sentit, la llet de la vaca frisona es produeix i es consumeix en innumerables llocs de tot el món en l’actualitat. La carn de la vaca mallorquina només es produeix a Mallorca, el que podria ser un valor diferencial brutal i molt apreciat per la població local i pels visitants.
La vaca mallorquina no és l’únic cas. Hi ha més races ramaderes com el porc negre, una de les races ramaderes més antigues de Balears i l’artífex de l’autèntica sobrassada mallorquina. El porc negre va estar a punt de desaparèixer, ja que durant molts d’anys es varen mesclar races i es varen prevaler varietats més productives, el que va suposar una pèrdua de l’essència d’un dels productes mallorquins més emblemàtics. Per sort, avui dia el seu futur no corre perill, ja que existeix la voluntat de posar en el mercat un producte d’alta qualitat i garantia d’elaboració. Tot això ha consolidat la Denominació d’Origen del producte “Sobrassada de Mallorca de Porc Negre”, gràcies a l’enteniment entre productors i industrials. A més, l’auge de la raça s’ha vist reforçat gràcies a la major demanda comercial de la “Porcella de Porc Negre”, una especialitat gastronòmica de gran tradició a Mallorca i que novament s’ofereix en selectes establiments de restauració.
En tot cas, és l’ovella blanca mallorquina l’element central de l’activitat ramadera de Son Lladó, de la cura de la qual s’encarrega un exemplar de ca de bestiar, una varietat autòctona de ca molt lligat dins Mallorca al pasturatge oví. Aquesta tipologia d’ovella va sorgir fruit del mestissatge que va comportar el constant trànsit comercial en el Mediterrani al llarg dels segles. A diferència de la seva cosina germana, l’ovella roja mallorquina, més delicada i destinada, majoritàriament, a la producció de llet per a l’elaboració de formatges, l’ovella blanca mallorquina és més rústica i vividora i la carn de les seves cries és molt apreciada i peculiar.
És una ovella que es cria, fonamentalment, amb mètodes de pasturatge tradicional, ja que s’aprofita sense problemes de la vegetació espontània, els rostolls, les fulles dels ametllers, etc. Per poder planificar una producció de cries al llarg de tot l’any en una zona semiàrida com és el sud de Mallorca, es depèn també de les pastures sembrades, bàsicament de cereals. S’aprofiten tant per a la seva alimentació directa en verd com en sec, mitjançant la realització de les garbes (o bales, ja que avui en dia es fa mecànicament amb les embaladores) que permeten el seu enmagatzematge i comptar amb una aportació suplementària durant els periòdes amb falta de pastura.
