El marger n’és un altre exemple, encara que gran part d’ells varen poder reconvertir-se i aprofitar el boom de la construcció, que a l’illa va demandar gent que sabés treballar la pedra.
També la figura del placer, que va a vendre al mercat els productes de la pròpia l’explotació, es troba en un clar retrocés a causa de la instal·lació de grans superfícies comercials i dels actuals hàbits de compra de la població. Al mateix temps, n’hi va haver d’altres més acords amb la denominació d’artesans, com varen ser aquells que fabricaven els collarets per la subjecció dels picarols a les ovelles, amb fusta de lledoner. També els mateixos fabricants dels picarols, fets amb xapa de ferro o els cordadors de cadires, que a cada casa s’hi podia trobar una persona especialitzada.
Centrats en la realitat específica de Campos, a principis del segle XX es pot xerrar també d’uns oficis molt específics. Amb la necessitat de l’excavació de pous va aparèixer la figura del picador. Amb l’ajuda d’un picó, una aixada, un càvec i una senalla, havia d’excavar un forat no més gros de 1,50 metres quadrats. I tot això sense perdre la verticalitat a una profunditat suficient com per arribar a l’aigua subterrània (manualment es va aconseguir arribar fins als 50 metres de profunditat). Posteriorment, l’arribada del compressor d’aire va facilitar molt el procés de picat de la roca.
El picapedrer era qui s’encarregava de col·locar els travessers, unes barres que es col·locaven de manera transversal en el pou cada 1,50 metres fabricades amb fusta d’ametller. Feien la funció d’escala fins arribar a l’aigua, a on també fixava amb una base de formigó les bombes de pistó. Així mateix, la fabricació i col·locació del molí de vent va fer que fusters i ferrers, que ja tenien unes habilitats més que demostrades, com l’exhibida en la fabricació de les rodes dels carros de tir, es capacitaren i especialitzaren també per escometre aquests nous requeriments.
